Realment el titol d'aquest escrit hauria de ser "De Kathmandu a Darjeeling en un dia" pero ens va agradar mes l'altre per l'analogia amb la pelicula...
Aquesta historia de por va anar aixi:
Inici de l'aventura
Inici de l'aventura
Haviem de decidir com arribar al Sikkim de la manera mes rapida i segura doncs, despres de llegir molts relats no massa agradables sobre el Nepal, ja estavem una mica esverats. La primera opcio que ens vam plantejar era agafar un bus des de Kathmandu a Kakarbhitta, just a la frontera, pero el trajecte dura 14 hores i implica fer nit a la forca a la frontera; un lloc no gaire agradable la veritat. Vam optar per la segona opcio, aquesta consistia en agafar un avio que ens portaria a Bhadrapur, ciutat a uns 40 quilometres de Kakarbhitta que creuariem en taxi. Una vegada a l'India ja decidiriem que fer, la questio era fugir del Nepal en el minim de temps possible.
El dia abans solicitem la reserva d'avio per volar fins a Bhadrapur, tot correcte, pero el fet de fer-ho tot per e-mail i de donar les dades de la targeta de credit et fa pujar la mosca al nas. Hem de dir que normalment aquests vols es contracten mitjancant agencia.
Al dia seguent ens presentem impacients a la terminal de vols domestics de l'aeroport de Kathmandu, un aeroport molt mes semblant a una estacio d'autobusos, on la seguretat no es garanteix amb un detector de metalls sino amb el tipic sistema manual, es a dir, palpant totes les parts del cos. Despres d'aconseguir els bitllets i comprovar efectivament que no es tractava d'una estafa, esperem les interminables hores de rigor. A la porta d'embarcament no hi ha cap pantalla ni alcaveu, de manera que per embarcar criden a viva veu el desti. Nosaltres neguitosos, entre crit i crit ens apropem per preguntar fins a tres cops abans que surti el nostre vol; ells per la seva banda agobiats no deixen de repetir que ens cridaran a la una.
Finalment arribem a l'avio. Aconsegueixo avançar-me per ser el primer en entrar i escollir seient. Es l'avio mes petit on hem viatjat. Un model bimotor amb elix i nomes hi ha tres seients per fila (dos esquerra, un dreta). Encorvats seiem a l'ultima fila per tal que les ales no ens destorbin el paisatge; qui sap si veurem els Himalaies. En un avio tan petit ho passem francament malament, qualsevol turbolencia es nota molt, i la sensacio de claustrofobia es agobiant. Durant el vol got de cocacola disipada i cacahuets cortesia de Yeti Airlines.
Aterrem a Bhadrapur. La pista d'aterratge sembla la tipica carretera local reconvertida pel seu nou us. L'aeroport es encara mes petit que la terminal de vols domestics de Kathmandu. Aqui les maletes baixen de l'avio i les donen directament a la ma. Gracies per volar amb Yeti Airlines, el capita els hi dessitja una bona estança a Bhadrapur.
Creuar la frontera; del Nepal a l'India
Arribem a l'estacio-descampat de taxis de l'aeroport tot just sortint per la porta. Lluny de trobar tot de persones agobiant-nos repetint "taxi, taxi", no ens fan ni cas i els conductors continuen xerrant. Alguns ens miren encuriossits, sembla que som els primers occidentals que veuen en molt de temps. Els demanem que ens portin a Kakarbhitta, segons la guia es ben senzill. Es posen a riure i ens diuen que no, que a Kakarbhitta no. No parlen gaire angles i no entenem perque no ens hi volen portar. De moment el quadre es el seguent: nosaltres amb totes les motxilles al mig del no res, envoltats per jungla, tot de taxistes fotent-se de nosaltres i sense saber que fer. Tornem a insistir, un d'ells ens mira i diu "driver" i fa com si et tallesin el coll... tots riuen, no ens deixem espantar pero comencem a veure-ho molt malament. Cap d'ells fa el menor esforç per portar-nos enlloc. De cop surt un dels passatgers del vol i ens comenta que per alguna extranya rao els taxistes no poden arribar a Kakarbhitta, s'han de quedar a un poble que es troba a uns 4 quilometres i des d'alla hauriem d'agafar un ciclo-rickshaw.
Finalment un taxista ens agafa les maletes i marxem. Durant el cami restem en silenci. A uns quilometres un altre noi puja al taxi i no deixen de mirar-nos, riure i pronunciar l'unica paraula que entenem: Kakarbhitta. Comencem a pensar que ens segrestaran... pero com hem pactat ens deixen a quatre quilometres de la frontera i d'alla ens veiem obligats a agafar un ciclo-rickshaw. No cal dir que la Vanessa ho va passar molt malament; els que la coneixeu ja sabeu quina va ser la seva ultima experiencia en un vehicle com aquest... trencament muscular. Mentre li anaven caient les llagrimes pels nervis jo l'anava tranquilitzant. Entre tants neguits no podem gaudir del paisatge que ens envolta, tot de camps d'arros d'un verd d'allo mes intens.
Les fileres de camions aturats anuncien la proximitat de la frontera. Arribem al primer punt d'aturada. Una caserna de dos pissos amb un unic funcionari que fa joc amb els mobles amb carcoma i les parets color verd descolorit per la bruticia acumulada durant decades. Tot molt fosc. Ensenyem el visat nepali. Ens demana si portem rupies nepaleses doncs no es poden treure del pais. Responem que nomes portem 100 rupies pel ciclo-rickshaw (mentida).
Passem el primer tramit i despres d'un quilometre mes amb el mateix vehicle arribem a la caserna de la India. Una barrera al mig del cami senyala una petita caseta de tres per tres metres envoltada d'espessa jungla. Dintre un parell de taules, un televisor i dos policies. Un d'ells es mira una pelicula amb tota la tranquilitat del mon mentre es ventila amb una revista. L'altre omple paperassa amb tota la passivitat de que es capaç, tot mirant del dret i del reves els passaports de set nois checs que van cap a Nepal.
Finalment un taxista ens agafa les maletes i marxem. Durant el cami restem en silenci. A uns quilometres un altre noi puja al taxi i no deixen de mirar-nos, riure i pronunciar l'unica paraula que entenem: Kakarbhitta. Comencem a pensar que ens segrestaran... pero com hem pactat ens deixen a quatre quilometres de la frontera i d'alla ens veiem obligats a agafar un ciclo-rickshaw. No cal dir que la Vanessa ho va passar molt malament; els que la coneixeu ja sabeu quina va ser la seva ultima experiencia en un vehicle com aquest... trencament muscular. Mentre li anaven caient les llagrimes pels nervis jo l'anava tranquilitzant. Entre tants neguits no podem gaudir del paisatge que ens envolta, tot de camps d'arros d'un verd d'allo mes intens.
Les fileres de camions aturats anuncien la proximitat de la frontera. Arribem al primer punt d'aturada. Una caserna de dos pissos amb un unic funcionari que fa joc amb els mobles amb carcoma i les parets color verd descolorit per la bruticia acumulada durant decades. Tot molt fosc. Ensenyem el visat nepali. Ens demana si portem rupies nepaleses doncs no es poden treure del pais. Responem que nomes portem 100 rupies pel ciclo-rickshaw (mentida).
Passem el primer tramit i despres d'un quilometre mes amb el mateix vehicle arribem a la caserna de la India. Una barrera al mig del cami senyala una petita caseta de tres per tres metres envoltada d'espessa jungla. Dintre un parell de taules, un televisor i dos policies. Un d'ells es mira una pelicula amb tota la tranquilitat del mon mentre es ventila amb una revista. L'altre omple paperassa amb tota la passivitat de que es capaç, tot mirant del dret i del reves els passaports de set nois checs que van cap a Nepal.
Revisar set passaports de sortida mes dos d'entrada, amb el respectiu canvi de llibre de registre, porta prop d'un hora de feina d'eficaç i eficient funcionari indi. Benvinguts a l'India!
1500 rupies
Si viatges cap a Itaca desitja que el cami sigui llarg, pero si ho fas cap a Darjeeling ja pots pregar perque sigui tant curt com sigui possible.
Son les quatre de la tarda quan hem acabat tots els tramits, no ens agradaria fer nit a Siliguri, aixi que preguntem quantes hores hi ha cap a Darjeeling. Unes tres hores ens comenten. Aixo ens indica que arribarem mes o menys quan es comenci a fer fosc. Perfecte!
L'home amb el que acordem el tracte te que anar a la frontera nepali amb el jeep, per tant pensem que aquest mateix jeep ens portara cap a la capital del te. Ens diu que trigara cinc minuts... pasen tres quarts i el personatge torna a apareixer i no precissament amb un jeep sino amb una especie de Super Renault 5. Ens diu que es tot per nosaltres i que per 1500 rupies indies el conductor ens portara fins el nostre desti. Ja comença a fer-se tard i prenem la dessicio de tirar endavant. Pujem al cotxe i tirem milles...
El conductor sembla ser simpatic i mentre fem cami i deixem a banda i banda quartells de l'exercit ens explica detalladament on treballa el seu pare, el seu germa... tota la seva familia. El cami comença a fer pujada i es que estarem a uns 1200 metres d'alçada i hem d'arribar fins els 2500 metres mes o menys. Comencem a patir les primeres consequencies de fer el cami en un Super R5, la carretera esta en condicions nefastes i el vehicle, amb unes rodes ben llises, patina entre el fang i les pedres. En diversos cops, gracies als sotracs, el cotxe toca amb els baixos fent un terrible soroll. Estem acollonits.
La cosa pot anar a pitjor; quan hem avançat una mica i anem per una carretera mes o menys agradable es comença a escoltar un sorollet d'aire, una fuita d'aire... hem punxat. Comença a fer-se de nit i ni tan sols hem arribat a la meitat del cami. El conductor juntament amb un ajudant que ens acompanyara tot el cami canvia la roda. Ens parem al proper poblet a reparar la roda punxada per si un cas. Inocent de mi encara em giro a la Vanessa i li dic: podria ser pitjor, podria ploure.
Una vegada reparat el tema continuem carretera amunt, amb les ultimes llums del dia veiem com el petit cotxe intenta dominar la carretera enfangada amb un meravellos barranc al costat. Estem acollonits. Pero la festa de veritat no arriba fins que ja s'ha fet completament de nit i comença a ploure com poques vegades hem vist. L'R5 va d'un costat a l'altre de la carretera mentre fa esforços per pujar la pista amb les seves rodetes llises. L'aigua cau dintre el cotxe doncs anem amb les finestres obertes perque no s'entelin els vidres; tot i aixi el company del conductor ha d'anar constantment netejant amb un drap la part del conductor. Estem literalment cagats. Sabent que encara ens queden tres hores d'aquest calvari tots dos ens mirem i acomiadem de la vida... ens preguntem quan val la vida. Al conductor no deixa de trucar-lo la seva dona per preguntar on es troba, avui guanyara 1500 rupies per tot aquest recorregut. Preguntem i encara ens diu que quan ens deixi a Darjeeling te que tornar a fer el viatge de baixada per arribar a casa amb la seva dona i la seva filla. La seva vida, i el mes important, les nostres valen 1500 rupies, uns 23 euros.
Com es fisicament imposible estar mes de dos hores amb el cor al coll hem arribat a un punt de deixadessa per tot. Sembla mentida pero la por te olor, i ho diem seriosament. Finalment arribem a la nostre meta amb la radio del cotxe a tota potencia deixant anar els grans hits de Ricky Martin; aixo es impresionant, estem vius!!
El conductor ens pregunta per l'hotel i li diem que no en tenim cap de reservat, ens porta a un en el que es va allotjar fa uns set anys tot elogiant la seva elegancia. Surto del cotxe acompanyat pel conductor i entrem a l'hotel, una casa antiquisima de tipus angles. Parets blaves i desgastades per la humitat... Tots dos comencem a cridar per veure si ens atenen. De sobte surt l'amo de la casa que sembla no tenir molt clar si hi ha habitacions. Rere ell, un home baixet em somriu i em diu que si, que pasi. Pasa pel meu devant per ensenyar-me una habitacio i ara em fixo una mica millor... veig a la perfeccio les sequeles que la lepra estan fent a la seva pell. Per sort l'altre home l'escridassa i li diu que no, que no pot ser, que no hi ha habitacions, que millor anem a l'hotel de davant.
Acabem a l'hotel Viceroi, just al front de l'altre, per la nostre sorpresa un hotel de luxe que ha sortit del no res de la nit... no podem mes i tot i ser molt car ens arrosseguem fins l'habitacio. Dema sera un altre dia.
No us preocupeu eh!!! Que ara estem be! Tot va ser un dia de mala sort on vam comprovar que tot sempre pot anar a pitjor.
Son les quatre de la tarda quan hem acabat tots els tramits, no ens agradaria fer nit a Siliguri, aixi que preguntem quantes hores hi ha cap a Darjeeling. Unes tres hores ens comenten. Aixo ens indica que arribarem mes o menys quan es comenci a fer fosc. Perfecte!
L'home amb el que acordem el tracte te que anar a la frontera nepali amb el jeep, per tant pensem que aquest mateix jeep ens portara cap a la capital del te. Ens diu que trigara cinc minuts... pasen tres quarts i el personatge torna a apareixer i no precissament amb un jeep sino amb una especie de Super Renault 5. Ens diu que es tot per nosaltres i que per 1500 rupies indies el conductor ens portara fins el nostre desti. Ja comença a fer-se tard i prenem la dessicio de tirar endavant. Pujem al cotxe i tirem milles...
El conductor sembla ser simpatic i mentre fem cami i deixem a banda i banda quartells de l'exercit ens explica detalladament on treballa el seu pare, el seu germa... tota la seva familia. El cami comença a fer pujada i es que estarem a uns 1200 metres d'alçada i hem d'arribar fins els 2500 metres mes o menys. Comencem a patir les primeres consequencies de fer el cami en un Super R5, la carretera esta en condicions nefastes i el vehicle, amb unes rodes ben llises, patina entre el fang i les pedres. En diversos cops, gracies als sotracs, el cotxe toca amb els baixos fent un terrible soroll. Estem acollonits.
La cosa pot anar a pitjor; quan hem avançat una mica i anem per una carretera mes o menys agradable es comença a escoltar un sorollet d'aire, una fuita d'aire... hem punxat. Comença a fer-se de nit i ni tan sols hem arribat a la meitat del cami. El conductor juntament amb un ajudant que ens acompanyara tot el cami canvia la roda. Ens parem al proper poblet a reparar la roda punxada per si un cas. Inocent de mi encara em giro a la Vanessa i li dic: podria ser pitjor, podria ploure.
Una vegada reparat el tema continuem carretera amunt, amb les ultimes llums del dia veiem com el petit cotxe intenta dominar la carretera enfangada amb un meravellos barranc al costat. Estem acollonits. Pero la festa de veritat no arriba fins que ja s'ha fet completament de nit i comença a ploure com poques vegades hem vist. L'R5 va d'un costat a l'altre de la carretera mentre fa esforços per pujar la pista amb les seves rodetes llises. L'aigua cau dintre el cotxe doncs anem amb les finestres obertes perque no s'entelin els vidres; tot i aixi el company del conductor ha d'anar constantment netejant amb un drap la part del conductor. Estem literalment cagats. Sabent que encara ens queden tres hores d'aquest calvari tots dos ens mirem i acomiadem de la vida... ens preguntem quan val la vida. Al conductor no deixa de trucar-lo la seva dona per preguntar on es troba, avui guanyara 1500 rupies per tot aquest recorregut. Preguntem i encara ens diu que quan ens deixi a Darjeeling te que tornar a fer el viatge de baixada per arribar a casa amb la seva dona i la seva filla. La seva vida, i el mes important, les nostres valen 1500 rupies, uns 23 euros.
Com es fisicament imposible estar mes de dos hores amb el cor al coll hem arribat a un punt de deixadessa per tot. Sembla mentida pero la por te olor, i ho diem seriosament. Finalment arribem a la nostre meta amb la radio del cotxe a tota potencia deixant anar els grans hits de Ricky Martin; aixo es impresionant, estem vius!!
El conductor ens pregunta per l'hotel i li diem que no en tenim cap de reservat, ens porta a un en el que es va allotjar fa uns set anys tot elogiant la seva elegancia. Surto del cotxe acompanyat pel conductor i entrem a l'hotel, una casa antiquisima de tipus angles. Parets blaves i desgastades per la humitat... Tots dos comencem a cridar per veure si ens atenen. De sobte surt l'amo de la casa que sembla no tenir molt clar si hi ha habitacions. Rere ell, un home baixet em somriu i em diu que si, que pasi. Pasa pel meu devant per ensenyar-me una habitacio i ara em fixo una mica millor... veig a la perfeccio les sequeles que la lepra estan fent a la seva pell. Per sort l'altre home l'escridassa i li diu que no, que no pot ser, que no hi ha habitacions, que millor anem a l'hotel de davant.
Acabem a l'hotel Viceroi, just al front de l'altre, per la nostre sorpresa un hotel de luxe que ha sortit del no res de la nit... no podem mes i tot i ser molt car ens arrosseguem fins l'habitacio. Dema sera un altre dia.
No us preocupeu eh!!! Que ara estem be! Tot va ser un dia de mala sort on vam comprovar que tot sempre pot anar a pitjor.
5 comentaris:
Despues de este relato confieso q alguna risa se me ha escapado imaginando la situación pero también he sufrido un poquito por vosotros!!!
Vane, felicidades as superado tus miedos para los proximos 5 años
ahora un Lasi y a la cama!!
aneu amb cuidado macus!!
http://noeyalex.blogspot.com/
8D
Alex no se porque estos riesgos en paises tercer-mundistas por no decir peor que eso, creo que hay sitios muy bonitos sin necesidad de jugarsela tan descaradamente. Hay sitios que son maravillosos sin necesidad de ser corresponsal de guerra, para eso se apunta uno voluntario y en vez de pagar se cobra.
Saludos y un beso mio y de tu madre que la tienes acojonada
Alex, no me extraña que tus padres se asusten. Yo también estoy acojonada. Iba leyéndote y preguntándome si habriáis llegado al final del camino (olvidando por un momento que si lo estaba leyendo era porque habías podido escribirlo). Hago memoria y creo que nunca me he visto en una situación así. Dios, a mi hermana casi le da un ataque el Alemanía porque nos metimos en una carretera cortada porque estaba recién asfaltada, y fuimos 10km sobre el alquitrán húmedo.
Estáis como cabras!!! Pero os admiro muchísimo, sois muy valientes. Muchos besos y muchos ánimos.
Vanessa cielo, tus amigos tienen razón. cómo podrás seguir teniéndole miedo a los perros después de esto???????
Isabel, creo que debe ser el pais con el indice de perros por metro cuadrado mas alto pero por estos lugares a ti tampoco te darian miedo. Por una sencilla razon. No estan domesticados al gusto del hombre. Los perros son la ultima de las formas de vida a la que se les tiene respeto y por tanto siempre van aterrorizados arrastrandose de un lugar para otro, muchos tiemblan literalmente cuando pasas a su lado y corren a apartarse.
Respecto a la aventura que pasamos ese dia, citando una frase que alguien dijo: el mayor riesgo que tiene la vida es vivirla.
No necesitamos buscarnos problemas, simplemente hacemos lo que nos gusta mas: viajar, vivir... y eso conlleva rachas de mala suerte e increibles experiencias, no se puede tener lo uno sin lo otro. No intentamos ponernos a prueba, PARA NADA este es un pais inseguro para viajar. No hay grandes diferencias en cuanto a las infraestructuras y transportes de aqui a la espanya de hace treinta anyos, se tarda mucho en recorrer pocas distancias debido al pesimo estado de muchas carreteras, no se usan cinturones en los coches ni cascos en las motos y asi un largo etc.
Dudabamos escribir estas vivencias y apelamos a la sensatez cuando lo hicimos, parafraseando cada dos por tres que fue un dia de mala suerte. Seguramente el trayecto de la frontera a Darjeeling, sin lluvia ni noche, es maravilloso; esceptuando el como te quedan los rinyones despues del traqueteo.
Viajar, sin utilizar profilacticos-agencias de viaje, implica adaptarse, amoldarse a las situaciones y devanarte los sesos en busca de soluciones cuando no te vienen llovidas del cielo (que muchas veces pasa). A la par significa empaparte de las gentes locales y las circunstancias que les rodean, de la historia y su vida diaria, de la que ineludiblemente desde ahora formas parte.
Seguimos retransmitiendo vivencias desde nuestra India, os queremos y nos hace mucha ilusion que compartais con nosotros nuestro recorrido. Un beso a todos!!
Vane y Alex
Animo, solo fue un día de mala suerte. A seguir viviendo!
Publica un comentari a l'entrada